• dissabte, 28 de de març de 2020

EL FLEQUER CRISANT SOLÀ POSA FI, AVUI DIUMENGE, A CINC DÈCADES DE FEINA EN FER 65 ANYS

Can Crisant apaga el forn a Sant Feliu

La Daria i en Crisant Solà
La Daria i en Crisant Solà

El degoteig de negocis arrelats i artesans que abaixen persianes no s’atura. Avui ,diumenge de matinada, les brases de la llenya del forn guixolenc de Can Crisant s’extingiran, un cop cuita la darrera fornada. La fleca, oberta a la cantonada entre el carrer Sant Joan i el carrer Estret el 1962, tanca per la jubilació de Crisant Solà, que divendres va fer 65 anys. En fa quatre que la seva germana, Daria Solà –i amb qui compartia el negoci–, també va arribar al moment de la retirada. Prenen la decisió, dura però segura i meditada, per la manca de relleu i perquè el local no és de propietat.

Avui, diumenge, es el darrer dia de feina per a en Crisant, que va començar-hi a treballar amb el seu pare als setze anys. En els anys de màxima activitat, havien compaginat el petit forn de Sant Feliu amb una panificadora a Tossa. Però en els darrers anys tenien assumit resistir fins a la jubilació dels dos ajudants de flequer, que també es van acostar als 40 anys de dedicació, i les dependentes. Si l’establiment fos d’ells, s’aventurarien a obrir caps de setmana i a l’estiu, que és quan encara s’hi guanyaven la vida, però bona part del benefici havia d’eixugar el dèficit de la temporada baixa. El forner atribueix la davallada –de pastar fins a 600 quilos diaris de farina als 150 actuals, en els dies bons– a la competència de grans superfícies i masses industrials a preus rebentats, i a factors com ara la dificultat per arribar-hi a comprar una barra o un pa de quilo, amb un centre de vianants i les places d’aparcament desbordades els diumenges amb el mercat setmanal. Amb tot, havien fet l’esforç de congelar preus des de fa catorze anys, tot i els increments de l’IPC i l’IVA.

Per a la Daria, que ara evitarà passar per davant de la botiga tancada, i per a en Crisant, que malda per mirar de col·locar, a contracor, la maquinària que poden revendre “al pes”, són dies tristos. La clientela més fidel els colla, però ell els replica que “també s’han jubilat”, i que és un dret col·lectiu. A partir de dilluns, podrà lluitar per dormir de seguit i a les nits –ara li tocava pastar i encendre el forn, deixar-ho reposar tot plegat i tornar-hi per a la cuita–, i després de més d’un decenni sense fer vacances, té plans per escapar-se amb la moto, que fa anys que té parada. Farà una ruta quilomètrica. “Fins a on arribem”, indetermina, i bona tornada!